En aquesta casa plana constantment una sombra misteriosa. Va vestida amb una caputxa negra, i força sovint deixa caure la seva presència pel menjador, per la cuina i les habitacions, com si fos un pes mort.  

Els vius que hi vivim la notem. Hi ha dies en que la seva presència no ens paral·litza. Aquests dies, però, són poc freqüents. La resta del temps sabem que hi ets, en som plenament conscients, i malgrat no voler-ho, ens vas fent miques poc a poc. 

Els vius que hi vivim deixem caure una feixuga cortina de vellut negre per no veure’t, per no parlar-te, per no notar-te, perquè ningú ens n’ha ensenyat, perquè hem tirat endavant com hem pogut. Perquè en aquesta vida no es pot aprendre allò que hom no por imaginar.

Posem la feixuga cortina de vellut negre per fer-nos creure que mai has existit, per fer veure que en aquesta casa mai hi ha viscut un noi que es deia Ricard. Per fer veure que mai has existit i que en aquesta casa mai hi ha viscut un noi que es deia Ricard i que va morir. 

La tristesa, la buidor que vas deixar, planen sobre la nostra teulada com un parell de carronyers esperant el seu tiberi. I anar fent, que aquí NO ha passat mai res. I anar tirant, que aquí ningú té pors de cap tipus, ara, i ningú brinda “pels que hi som i pels que ja no hi són”. I tothom se sent feliç el dia de Nadal, i tothom té cura de les paraules que està a punt de pronunciar, no fos cas que algú hagués de plorar.

I la gent mira i parla i pensa. I opina, i creu saber, i “si fossim ells…”, i ens miren, i comenten, i es creuen qui sap què per jutjar-nos en el nostre dia a dia, sense saber que a diari lluitem amb el nostre interior i amb el nostre exterior per tal de sobreviure. Què has de saber tu, de mi, i del patiment que arrossego dia sí i dia també, si mai has viscut res similar…?

Tan de bo pogués acabar amb el teu patir… tan de bo poguessis donar-me’l a mi, tot, tot. I alliberar-te per fi d’aquesta càrrega feixuga, de tots els teus dimonis que t’empetiteixen i et consumeixen dia sí dia també. 

Tan de bo…

Anuncios