Què petita em sento. Petita i indefensa, com una nena jugant al sorral del pati, a la qual li acaben de robar la seva nina preferida. Igual d’impotent que ella.
No sé si seria millor tallar-ho abans de cremar-me. Ja no dic cremar-nos; a tu ara mateix et protegeix una mena de bombolla que encara no sé d’on ni com l’has fet aparèixer, ni per què ha crescut així de ràpid. No puc dir que els teus ulls blaus s’han tornat de gel, però sí afirmo que el teu somriure és una mica més picaresc en comparació amb el del passat divendres.
Ja no sé què haig de fer, si quan vull moure les peces en aquest joc d’estratègia el meu pensament queda buit de cop, com si una boira blanca i espessa esborrés tot allò que he estat tramant en les darreres hores. Penso en aparentar normalitat i tranquil·litat, fins i tot un punt d’indiferència. A l’hora de la veritat, em descol·loques. Tu, si, tu, com si fos un simple titella de fusta sotmès a la teva voluntat. La maquinària no para de treballar i bombejar sense que jo pugui fer res per evitar-ho. I és cosa teva.
Incapaç de pensar amb claredat, escric aquestes línies per tractar de posar pau al meu huracà interior.
A hores d’ara (i no és pas aviat), et vull ben lluny, com per no haver de pensar en tot això mai més, per poder tancar els ulls i dormir tranquil·la cada nit.
A hores d’ara (i continua sent tard), et vull ben a prop, per treure’t la roba lentament i recórrer el teu coll amb la llengua, per apropar-te fort a mi i sentir com el teu cos s’estremeix sota meu. I abraçar-te, i acariciar aquesta pell suau, i sentir el respirar del teu cos, tranquil i relaxat.

I l’esfera, sense voler, va tornant-se blau i marró.

image

Anuncios