He oblidat què hi ha darrera els murs que em tanquen.
No sé per què el temps es desentén d’aquest dolor.
El món és silenci.
La vida és espera.
La mort és solitud.
No ha vingut ningú aquesta nit de ceguetats?
Ningú que portés el guiatge del potents,
ningú que aixequés la veu dels cabdills.
Per què parleu, soldats, si no us comprèn ningú?
Per què calleu, poetes, si a cada porta poseu la llum?
I jo entre aquests murs,
entre cortines de sang infecunda…
Jo que espero collites generoses,
i amors prolífics,
i universos de pau.
Oh, la por del no veure, del no saber, del no sentir:
ferides les mans d’anar a les palpentes,
encès el pensament del preguntar sense resposta,
sordes les oïdes d’aquest mutisme martellejant.
Qui voldrà treure’m d’aquesta cambra fosca?
Veniu, cavallers daurats dels dies de sol!
Que els camps devastats no són estèrils
i jo, que callo entre silencis, parlaré…

Cambra Fosca – Joaquim Amat-Piniella

 

Experts en construir muralles, fronteres. Ben altes, ben robustes, ben amples; impenetrables.

“La vida és espera”. Quan és conformitat? Clamo una veu, suau i tranquil·la, que em parli de viure, que m’expliqui, valent, en quin moment es produeix el clic que fa que parem d’anhelar allò que no tenim.

“No veure” allò que, passat un temps, un cop perdut, acabarem veient. Lluny.
“No saber”, desconèixer les respostes a les preguntes que dirigim a les profunditats del nostre ésser, maleir les nits d’insomni, desitjar un ‘clic’ per apagar la maquinària.
“No sentir”, convertir-nos en una pedra sense ànima, de professió deambulant; sense horitzons, sense cap tipus de mòbil vital, obviant l’amor que ens envolta a causa del propi egocentrisme il·limitat.

Acabar-ho tot amb punts suspensius. Perquè encara tinc moltes coses a dir, i estic disposada a dir-les, per molt que em costi una vida sencera.

Anuncios