Quina capa de superficialitat que portem sobre. Com si es tractés d’un armari al ser vernissat: anem afegint capes, i capes, i capes, fins que la textura natural de fusta ni tan sols s’entreveu.
D’igual manera, aquestes capes de més que ens anem afegint només acabant ofegant el cromatisme propi. La nostra essència.

La palabra esencia proviene del latín essentia que a su vez proviene del infinitivo del verbo latino esse ‘ser’ (=existir), cuyo participio ens es el ente como ‘ser que existe’.

“Ser que existe”. Si no som, si ofeguem el que som, existim? Si sense ser, existim, val la pena seguir existint?
Si seguim existint sense ser, quin sentit té la vida? On és la gràcia del joc de viure, podent viure sense ser?
Potser no es tracta del què, del viure, sinó del com. Hom pot viure “malvivint”, és ben cert. Però la seva vida serà un infern comparada amb el que viu “existint”.
Puresa. Cercar la puresa, viure en consonància amb el que dicta, no el cor ni la raó, sinó l’essència. Provar-ho, almenys.
Tot per viure sent.

Anuncios