Acabo de veure el programa de TV3 La gent normal, on es parla de les altes capacitats i superdotació. Més intel·ligents, més afortunats? és el títol de l’especial que tracta el tema.

Bé… Estic enfadadíssima. No m’ha agradat gens. Per començar, el packaging del programa és lleig: la ubicació, les imatges entre entrevistes, la música, l’angle de la càmera… Tot m’ha semblat poc acollidor.

El contingut en sí tampoc m’ha acabat de fer el pes. Es tracta d’un programa de 30 minuts on es parla d’altes capacitats i ni tan sols se’n dona una definició, una mínima explicació per contextualitzar a l’espectador. Es clar, tothom a dia d’avui sap amb tota certesa i sense error què és ser superdotat. Si la realitat fos així, els tòpics no existirien.

Des del meu humil i simple punt de vista (que no llegirà ningú més que jo, per tant, escriuré per desfogar-me), els 30 minuts de programa no són suficients com a primera aproximació al món dels superdotats. El tema recorrent és el del coeficient intel·lectual i el fracàs escolar, la importància de la detecció quan més aviat millor, i d’altres temes importants, no dic que no. El que considero un error és el tracte prioritari del CI per parlar de superdotació, obviant la resta de talents. Endavant, una petita contribució a l’enfortiment dels tòpics que envolten aquest món de les altes capacitats.

Un altre tòpic: el nen de 10-12 anys que és un gran pianista, toca davant 3.000 persones i és ua petita futura estrella. Ja em perdonareu, però jo, que sóc del Baix Llobregat, em permetré el luxe d’usar la paraula topicazo per descriure aquest sketch. És cert que aquesta situació es pot donar, però no deixa de ser un testimoni excepcional, que surt fora de la norma estàndar. Quants nens superdotats acaben tenint una vida similar a la seva? No puc donar xifres, però posaria la mà al foc per dir que ben pocs.

M’ha agradat alguna cosa? Sí, i molt: escoltar la frase “sentir-se diferent”, com deia la biòloga. També m’he sentit sempre diferent a tothom, mai he acabat de trobar el meu lloc. A dia d’avui, com en Raül, encara el busco, i mentrestant em dedico també a buidar la motxilla.

Sovint em qüestiono si hi ha alguna mena de tabú al voltant de la part més emocional de la superdotació. Que constantment es faci referència a la vessant intel·lectual em crispa. Com si la part emocional no fos important, no existís. Com si no s’hagués de tractar. El meu humil punt de vista torna a fer acte de presència per reivindicar un programa el protagonista sigui el costat emocional de la superdotació.

Què pensa un superdotat abans d’anar a dormir? Com afronta un problema? Quin nivell d’exigència cap a un mateix i la resta és capaç de tolerar? Com és la seva vida amorosa? I la laboral?

Com s’encaixa en aquest món quan constantment has de baixar el cap i callar, assentir i obeïr, sense que això no generi frustració i carregui la motxilla en excés? Quan i com aprendrem a viure?

Anuncios