Jo ho sé. Sé que el problema és meu. Sé que sóc una cagada per no voler atrevir-me; sé que em falten pebrots. Sé que sóc idiota i que probablement estigui deixant passar una gran oportunitat. Ho sé, i en sóc conscient.

I a mi em fot el triple de ràbia que tu. Però tinc tanta por de ser infeliç, de tornar a equivocar-me…

Imagineu-vos un cos físic, esfèric, i dins, dues forces oposades en constant lluita entre elles, sense possibilitat d’equilibri a la vista. Així és el meu cervell. I no és fàcil lluitar contra ell. I no és pas culpa teva, és la por que tinc de que qualsevol factor extern, especialment emocional, redueixi a miques la meva estable (fins ara) situació mental.

Si digués que no m’agrades, que no m’atraus, que no et desitjo, mentiria. Si digués que demà, al veure’t, al mirar-te a aquests ulls blaus teus, no sento res, mentiria. Si pensés en no fer-te un petó només entrar per la porta, mentiria també.

Foc i aigua; blanc i negre; llum i foscor; racional i emocional; cor i cervell. El Ying i el Yang.

Sé que mai llegiràs això, i en tot cas, no entendries la meitat de les paraules (a menys que escribís “dulenta”). Necessitava depurar-me, netejar-me.

Desitjo que et cuidis (i que em deixis cuidar-te, una mica, a la meva manera, de pas).

 

Sólo con el propósito de explorar para aliviarme y encontrar las preguntas adecuadas; con el propósito de explorar para distanciarme y adoptar la perspectiva adecuada.

Anuncios