A vegades penso que m’agradaria ser més simple. Renego del fet que per la meva condició de dona no pugui ser simple, és més, renego de la meva simplesa. Hi ha dones ben simples, i tant que n’hi ha.

Si pogués fer-me a mida, decidir-me els percentatges, triaria un 60% de simplesa envers un 40% de complicació. Està molt bé això de ser racional, i pensar les coses dues vegades abans de fer-les; en resum, anar amb peu de plom. És fantàstic!, pensareu els més irracionals. Sí, ho és, fins que aquesta característica et consumeix per dins.

I quan resulta que em plantejo deixar de pensar tant, deixar d’organitzar-me el cap (i el cor), quan tracto de viure lliure, sempre dins d’uns límits, és la gent que m’envolta que no em deixa desenvolupar-me en aquesta nova condició. És quan em pressionen a acceptar plans que no sé si acabaré fent, perquè potser arriba el dia i, qui sap!, potser resulta que prefereixo anar a passejar per la muntanya, o caminar vora el mar, o agafar un avió rumb qui-sap-on. Paral·lelament, quan he viscut en aquesta simplesa sense que hom la fes saltar pels aires, també m’he acabat cansant. Finalment, he acabat demanant a crits una mica d’ordre per controlar aquest caos.

Aprendre a viure, amics meus, és molt complicat. Especialment si tens un cervell que no para de treballar a tothora. Quan dic tothora és tothora, quedi clar, tan li fa si són les 12 del migdia com les 3 de la matinada.

(Suposo que així som, i així ens hem d’acceptar, i estimar-nos, i conviure en pau amb nosaltres mateixos. Que “l’aiguat ja passarà”.)

 

Leo

 

Anuncios