El dia en que em vaig convertir en John Boy, enmig del concert, el meu acompanyant em va dir: “Tienen que tocar LN Granada, es una canción mágica”. I jo, amb tot l’escepticisme que hom pot reunir en un sol cervell, me’l mirava amb recança, com dient “no n’hi ha per tant, segur”.

Per descomptat, la cançó va acabar sonant, però per X o per Y, no m’hi vaig bolcar 100%.

I ara, setmanes més tard, l’escolto i… màgia. És màgica. És simple, senzilla, poderosa, amb un missatge molt clar, amb una lletra escrita amb tot tipus de miraments; les línies de baix porten el compàs conjuntament amb la bateria, mentre que el rasgueig de la guitarra sembla que faci una crida a l’esperança.

I l’escolto… I m’apareixes. I penso que és massa aviat, que peus de plom, que compte, que calma. Però m’apareixes. I el cor em batega i somric. I no tinc por. I qui sap què passarà, no val la pena capficar-s’hi, el temps ens ho dirà. Segur… Segur!

 

 

Y bailar con  la muerte no es buen plan, yo prefiero que me mates tú a bailar.

 

Anuncios