“Els tirs lliures són com la vida: simple”, em deies. El meu percentatge de tirs lliures anotats a categoria cadet era pèssim, possiblement no arribés mai a superar el 40%. “No pot ser que una tiradora com tu no foti ni la meitat dels tirs lliures”, deies, mig enfadada, mig rient.

La gran majoria de tirs lliures que fallem són a causa de la por, dels nervis. Com la majoria de vegades que fallem a la vida. “Tot és una qüestió de confiança, igual que les entrades a cistella: si creus que entrarà, entrarà. Si comences tirant pensant que fallaràs, ni ho intentis: deslligat les botes i vés cap a la dutxa. La tècnica és només el 50%, la resta depèn de tu”. I jo t’escoltava amb els ulls com unes taronges, ben atenta, cansada i esgotada d’aquell entrenament, de sempre el mateix “una jugadora  que podria aspirar a Copa Catalunya no pot fallar com falles tu ara”.

“Mira, Esteve, és així: et col·loques a la línia, les cames un xic separades i flexionades. Un parell o tres de bots, respires tot mirant a cistella, i aixeques la pilota per sobre del cap, en posició de tir. Ja saps: flexió, angle recte, extensió i l’últim impuls amb el dit cor. I t’has de fixar en la cistella, en la part del ferro que encaixa amb el tauler. I la resta vindrà sol.”

I a dia d’avui, els meus tirs lliures encara s’executen sempre de la mateixa manera. I cada cop que tinc la responsabilitat de llançar un tir lliure decisiu, penso en tu, penso en aquell dia, penso en la teva manera d’entrenar-me, sempre seriosa però amb un somriure dibuixat. Recordo com em miraves, com m’exigies per treure el millor de mi. Recordo com em valoraves, com confiaves en mi.

Sempre dic que els esportistes, al llarg de la nostra vida esportiva, tenim molts entrenadors. Els bons entrenadors no són pas aquells que fan guanyar un equip o quedar primers del campionat, sinó aquells que, després d’anys i anys, encara ens venen al cap i som capaços de recordar-ne les seves ensenyances.

 

217027_1984410770988_6187018_n

Anuncios