Fi. S’ha acabat. Final de la tonteria. Final del patiment. Hi ha diverses maneres d’encarar-ho, com el final d’una “relació”, o com l’inici d’una nova vida.

A hores d’ara, a la feina, marxo cada 10 minuts al lavabo a plorar. Surto amb els ulls vermells mentre els companys em pregunten què em passa. “Res, tot correcte”, els dic. Já.

A hores d’ara, l’amor que sentia (i sento, però reprimiré amb força fins ofegar-lo i que no en quedi res) és de pur odi. Possiblement sigui un odi irracional, amb pocs fonaments, però necessito odiar-te. A hores d’ara, només tinc ganes de creuar-me amb tu per escridassar-te i fotre’t una bona bofetada. Bé, possiblement ja t’ho trobaràs tu sola.

D’aquí uns dies, aquest odi es convertirà en indiferència. I de tant en tant faré un cop d’ull al teu twitter. Al principi em farà mal, i tornaré a odiar-te. I finalment, tornarà la indiferència.

I passada la època de rancor, llavors el temps hi dirà.

 

It’s over.

Anuncios