És injust. Per sobre de totes les altres conclusions, hi ha una paraula que no para de donar-me voltes al cervell: és injust. I per què és injust?

Principalment, perquè som dues persones que ens estimem i que no podem estar juntes. “Ara no és el nostre moment”, o “la vida es no-todo”. Que si, que la teoria la tinc molt ben apresa. Però la pràctica no resulta tan fàcil d’aplicar.

Resulta que no podem gaudir del nostre amor, d’aquest enamorament, perquè tens por de patir. De fet, ja ho fas: pateixes. Estant amb mi, pateixes,  i sense mi, també. És una roda d’aquelles que, un cop hi caus, no saps on era l’entrada, ni molt menys la sortida. Però ja hi ets dins. I no saps com sortir-ne. I la sortida, que en un principi es veia allà al final, lluny, ara ja ni tan sols s’entreveu. Com més hi penses, com més voltes dones a tota aquesta por de patir, més lluny es va fent la sortida.

També és cert que una de les sortides, potser la més directa, és tallar-ho definitivament. El patiment els primers dies serà insuportable, i dur, però d’aquí un temps tornaràs a somriure. Com jo.

Resulta que patiràs/pateixes perquè t’autoexigeixes molt de cara a la teva parella. T’agrada, en paraules teves, “donar-ho tot” per elles. I, amb mi, no pots fer-ho, no pots donar-m’ho tot. No tant perquè no puguis, sinó perquè la por et frena moltíssim. De fet, considero que és aquest el punt d’inflexió de la situació: la por. Ja no tant por a estimar-me, sinó la por que tens a patir. Incorregible? No. Fàcil? Tampoc. Impossible? Menys.

En comptes de gaudir del nostre amor, el que farem serà patir el nostre “desamor”. I ho farem, en primer lloc, perquè no hi ha alternativa, i després, perquè el temps farà la seva feina. Perquè jo no puc continuar enamorada de tu sabent que els teus llavis, el teu cos, i el teu cor, algun dia pot arribar a pertànyer a algú altre que no sigui jo, que siguin les mans d’un desconegut les que et toquin i et facin carícies, i t’abracin, i et facin vibrar. No puc suportar res d’això mentre segueixi enamorada de tu. No puc.

És injust, i una pena. Fixa’t-hi: no és una alegria, és una pena.

Sobretot, que no es digui que no ho he intentat, que no m’hi he esforçat. De fet, he arribat a trencar barreres internes que mai pensava que seria capaç de fer-ho. Malauradament, la solució no depèn de mi, sinó únicament de tu, i de voler trencar d’una vegada per totes amb aquesta por. Tu dius que ho has intentat i no ho has aconseguit. Una molt bona entrenadora de bàsquet, quan el maleït “traspiés” no em sortia mai, després de repetir-li durant mil i un entrenaments que ho intentava i que no em sortia, que no podia, que ja ho havia provat tot, sempre em deia que, si no em sortia, era perquè no ho havia intentat prou. “Esteve, ho estàs intentant, però no ho estàs intentant prou”, deia. “Intenta-ho més, més fort!” A dia d’avui, cada cop que faig un traspeus, la recordo flexionada a la banda de la pista, amb les mans als genolls i ben atenta als meus moviments. El més increíble és que ho vaig aconseguir. Un bon dia, quan m’era absolutament indiferent, quan ni hi pensava, el moviment em va sortir de manera quasi automàtica.

I respecte mi, dins aquesta gran injustícia, em toca passar uns mals dies i seguir endavant. El que és clar és que la vida no s’atura, per mi ni per ningú. Ser pacient amb mi, deixar que les coses sorgeixin al seu degut temps, no voler precipitar-me, ni per bé ni malament. Deixar que el temps passi, i mesurar les sensacions de tant en tant.

De totes maneres, és un tema que em costa d’entendre. Precisament perquè ja he estat enamorada abans, i conec tot el que implica estar-ho, em costa. És una sensació meravellosa, el fet de poder compartir amb algú que estimes qualsevol cosa, encara que sigui la més tonta. No sempre tenim la possibilitat d’enamorar-nos. Per què malgastar aquest cartutx ara? I per què no gaudir-ho, quan és correspost? La vida és molt curta, i qui sap quan temps estarem per aquí donant guerra. Val més aprofitar el temps ara abans no sigui massa tard, per no haver de penedir-nos dels nostres errors del passat. Ens hem enamorat, per què no podem gaudir-ho? He intentat fer-t’ho entendre de totes les maneres, però no hi ha solució. No n’hi ha. Temps i paciència.

A hores d’ara, si tanco els ulls encara m’imagino el teu somriure, el teu nas, les celles, els ulls, els llavis, el cos… I, tot i doldre’m, somric alhora que ploro. Però els dies passaran i les llàgrimes marxaran, i amb elles, el meu amor per tu.

Quina pena d’injustícia! I quin “traspiés” més difícil d’executar.

Anuncios